L'ESPAI POÈTIC DEL DRIS
Montse Germà Pifarré
Cerques la meua mirada a l'horitzó
sense saber que mai tornaré als teus ulls.
Passà el temps de la felicitat
acompanyada de brots amargs i llàgrimes.
Només resta quiet el meu silenci.
Antoni Cànovas(Enviat el 18-5-2011)
Compartim fragàncies d'olors diferents,
textures de cossos i sabors,
incerteses que ballen pels nostres caps.
Mentre vivim vides separades,
ens estimaren cosint els nostres besos.
Antoni Cànovas (Enviat el 22-5 -2011)
Amb llançadores d'imaginació
estampem il·lusions.
Colors per tintar somnis sense telers
amb artesania impermeable.
Per guarir ferides, ordim fils de vida.
Antoni Cànovas (Enviat el 24-5-2011)
Pugem escales , lentament, assedegats d'estima.
Enllaçarem cossos , unirem ànimes.
La porta està oberta a la vellesa .
Retallarem temps a les nostres vides
per recordar antigues passions de jovenesa.
Antoni Cànovas (Enviat el 29-5-2011)
He perdut la subtilesa del somni ,
la fragància de la teua bellesa
només queda en mi l'amargor de la paraula .
Així, envie els pensaments lluny,
per dormir la memòria adolorida.
Antoni Cànovas (Enviat l'1 de juny de 2011)
Camine per les onades blaves
que em retornen al sentit de la vida.
Tremolant, l'oceà m'empeny
a la sorra humida del teu cos.
Deixaré d'acaronar la solitud.
Antoni Cánovas (Enviat el 4 de juny de 2011)
Vull que el temps passe ràpid,
El cansament omple els desitjos,
trenca les mirades i evocacions .
Aquesta lentitud em delma la llibertat.
S'esvaeix la boira , lenta, suaument ,
amb melodies trinades pel teu cos .
Emergeix la teua figuara altiva, infinita ,
per recordar la claror dels dies que no han vingut.
Retorna la simplicitat de l'evocació.
Antoni Cànovas (Enviat el 16 de juny de 2011)
No sé entonar la dolçor de la teua melodia,
els compassos de les teues mirades.
Dissonàncies asincopades ballen pel meu cap
mentre em perdo en audicions solitàries.
Només cante els silencis , prou!
Antoni Cànovas (Enviat el 17-6-2011)
Difumine els passos
incerts i indifinits.
Fugir em cansa ,
l'esforç em distancia.
Tant de bo no me n'hagués d'amagar!
Antoni Cànovas (Enviat el 24-6-2011)
Recorde el paisatge de la habitació
sense melangia fingida.
L'exaltació del desig i el plaer.
la vitalitat juganera dels nostres cossos .
Estimada, somnie de nou amb els dits.
Antoni Cànovas (Enviat el 26-6-2011)
Quan arriba la nit em mire les mans,
l'horitzó gris que plana per la finestra.
El teu cos apareix fugaç, lleuger, càlid,
sobre el reflex de l'aigua i m'acarona els cabells.
Només demane que el far et torne a il.luminar.
Antoni Cànvas (enviat el 30-6-2011)
Col.loque peces per tapar esquerdes despentinades
mentre olore pàgines que estan per llegir.
La presó dels sentiments ha estat oberta
per reconstruir passions sense amagatalls.
Tu em captives sense resistència.
Antoni Cànovas (enviat el 30-7-2011)
Caminem per dreceres de paraules desnonades, erosionades pel pas
del temps i el silenci. Som harmonies incompletes que esperen fondre's
en la cadència d'una frase.
Nòmades anhelants de terra, aixeregats de la deu del desig;
àngels caiguts intentant fer de la nit un vers etern.
Maria Martínez Pérez (enviat el 9-8-2011)
Aviat seràs cendra o branca d'empelt...
I, tanmateix, no pots evitar mirar enaltit el fruit encés que il·lumina la terra ni estremir-te amb els secrets que et xiuxiueja l'oreig a cau d'orella.
Hem pujat esglaons per encaminar les cendres mullades
als remolins d'una claror on trenca el vent de ponent.
Ens enfilem arrambats amb les mans al terra
escorcollant petjades d'antigues guspires de felicitat.
Deixa'm baixar sol , orfe d'antigues passions.
Antoni Cànovas (enviat el 19-8-2011)
Aquestes mans són terra de tions i cendra, paratges deshabitats
solcats de gelosies nodrides amb aigua d'estany.
Sols hi queda la metzina que s'estén sobre la pell gèlida, les espurnes
d'un anhel que esdevé ara foc extingit.
Avui no sembla tan llunyana l'altra banda del mirall.
Maria Martínez Pérez (enviat el 31-8-2011)
Morirà l'oreig en entrar fugisser a la cambra, eclipsat per la teua pell bruna il·luminada de raigs d'ivori.
A poc a poc serà consumit pel foc que ha encoratjat, inconscient potser del parany que l'ha dut a la mort.
Renaixerà el seu esperit transmutat en l'aigua serena de la teua rosada.
Maria Martínez Perez (enviat el 2-9-2011)
Lliure de la memòria que assetjava l'ànima, obres esclats de llum
on l'exili pentina el vagareig del meu record.
Obriràs de nou els ulls a la llum per abandonar la terra que acull el teu cos
i oloraràs de nou l'aroma del meu cos, àvid d'un somriure humit.
La teu pell baterà a contracorrent, ajupint alfabets per crear nous mots.
Antoni Cànovas (enviat el 17-9-2011)
Cal esmentar que tant aquest drís com l'anterior, l'autora del qual és Maria Martínez, són un diàleg poètic sobre el tema al qual tracten els dos autors.
EL CENTRE
S’aboquen soledats a la pell nua i tendra
on m’arrossega el cos. La certesa divina
flueix de tu, d’un cel encès que giravolta
el teu centre com foc, on perdures encara
en l’instant fugisser que es fon de meravelles.
Josep Vila i Teixidor (enviat el 18-9-2011)
Haikú
Guspira d'aigua,
al passejar els teus besos
un cop fecundes
l'amor sobre l'abisme,
trenca el silenci.
Antoni Cànovas (enviat el 26-9-2011)
Harmonia dissonant entre els vells acords d'una melodia inèdita.
Aigua d'on beu el crit silent de la meua ànima...
Deixa de colpir la pell desheretada, els cabells assecats en el vent gèlid de la matinada!
Vent feréstec enmig de la natura morta...
Soroll absurd, fóra millor no haver-te escoltat mai!
Maria Martínez Pérez (enviat el 14-10-2011)
Nota: l'extenció de cada vers impideix guardar l'estructura real d'aquest drís en diàstole (1-2-2)
Em queda la memòria incerta d'haver escoltat
la teua cadència,d'haver viscut afluències transparents.
Després del vertigen il·lús del teu cos barrejat
amb l'escriptura,no em val identitat alguna.
S'obre un camí de claredat al meu cos.No pertany a ningú.
Antoni Cànovas (enviat el13-10-2011)
Al bell mig de l'espill guaita el reflex de la nit, un bri de pluja en la immensitat del riu. Sols em cal una paraula teua per cloure els ulls a la tristesa.
Ets el terrabastall que sacseja l'aigua estancada, les mans que acaronen l'ànima dels mots recorrent els seus camins per cercar sentits ocults.
Tu tens la vida, la clau que resol tots els secrets, la paraula que proferiria en l'últim alé.
Transparència de certesa, drenatge de vitalitat.
Petit acte que em retorna a la realitat
quan dibuixes amb el gest despreocupat
el batec de poder assaborir-te
en capgirar la solitud de la intimitat.
Antoni Cànovas (enviat el 22-10-2011)
De la sorra faré un dibuix dels teus llavis
per trencar l'esguard d'una soledat retallada.
Embrutaré la terra nu de metàfores
cercant l'oculta bellesa amb llàgrimes.
Del sol espere el refugi de la complicitat per amagar el teu record.
Antoni Cànovas (enviat el 23-10-2011)
ÀNGEL DE GEL
Que m'ensume la nit, el sol m'és ara una càrrega feixuga...
Camine escoltant els teus passos a dintre meu. Sóc d'enlloc, del vent que colpeja amb força, dels paradisos mancats de fe...
Maleït siga el teu nom, maleïda la vida que em nega el teu alé!
Ja no sóc sinó desassossec, vida morta caminant entre tenebres, foc vençut pel gel...
Maria Martínez Pérez (enviat el 12-11-2011)
La teva absència reté als meus llavis
una llàgrima que malda per beure's la nit.
En sentir el ruixam pinzelle el calc del teu cos,
febrada delirant ,en aquesta cambra obscura.
Parpalleja en la penombra el vent que em nega la tardor.
Antoni Cànovas (enviat el 19-11-2011)
Desfici
Desfer les paraules rebregant la nit
que he fet sense pressa, o desdibuixar-me
de somnis humits i de vells fantasmes.
— la taula parada i el convit de llavis
s’atansa frisós d’obscenitats tendres.
Josep Vilà Teixidó (enviat el 3-12-2011)
On aniran les paraules insatisfetes, on els desigs mai pronunciats, el misteri de la teua pell, el sopluig de la veu?
Tot s'ho emportarà la pluja intensa, la gola profunda del llop que ens engolirà
amb mirada freda.
El cor que avui t'anhela, marcirà en arrelar-se a la terra.
Maria Martínez Pérez (enviat el 10-12-2011)
Del foc que acarona la nit sortirà la llum de la meua pell, sóc desig arrelat a la terra, flama que marceix, flaire que el temps extingeix.
En mi reviu la natura morta. Bruixola sense Nord, vent que empeny la mar cap els esculls, plor que en llàgrimes es consumeix...
Sóc la remor que purneja a dintre teu.
Maria Martínez Pérez (1-1-2012)
Un altre cop he begut de la font de la nit. El nostre amor jau per sempre més sota l'ombra d'un xiprer. Gotes fredes cerquen la llar d'uns llavis...
La teua veu d'estel llunyà mai entonarà els misteris del meu cos.
L'aigua que ensuma la gola aviat serà metzina pel cor...
Tot el que som ara es dissoldrà en el record.
Maria Martínez Pérez (enviat el 29-1-2012)
Les mans del fuster arrabassaran el tronc de les urpes de la mort.
El pintor capturarà per sempre l'instant fugisser.
L'astrònom descobrirà mil móns inhòspits, sort d'estels salvatges que cavalquen per terres llunyanes.
Qui, però, guarirà el meu esperit esquerdat de sa soledat?
Maria Martínez Pérez (enviat el 12-2-2012)
He besat l'aigua que brollava dels teus llavis farcits de roig intens. M'he projectat en la imatge esculpida per les teues ...paraules.
Per tu recorreria l'eternitat a contracorrent!
Mamprenc, però, un camí que sols han de recòrrer els meus passos.
Sota el guiatge dels estels bastiré filaments de ventura.
Maria Martínez Pérez (enviat el 18-3-2012)
Et prendran la joia fent-te creure que ja res no importa, seràs polsim que ensuma el vent del temps, ancorat en una terra que no crida el teu
nom.
Volaran les il·lusions com ocells en primavera. Sentiràs el menyspreu i el crit silenciat, mentre els rius es desbordaran en meitat de la tempesta...
Et prendran la llum que brilla en ta mirada, més mai prendran l'esperit de ta paraula.
Maria Martínez Pérez (enviat el 18-4-2012)
Tornen els fills nascuts en els nius,
saluden al matí amb el cant senzill,
l'esperança...
és més que un mot, la vida reneix
esclat al cor generació rera generació.
Ancorada a la terra, escolte la remor de les ones sense poder dansar al seu so.
He begut l'aigua tèrbola de les teues il·lusions emmetzinant la meua ànima en el fals sopluig dels teus besos.
Sóc desert farcit d'aigua estancada... En les nits de lluna encesa, estel que guaita el món en la mar enlairada
Maria Martínez Pérez (enviat el 8-5-2012)
Fotografia: Joan Cassini
Pots oferir un somriure
quan en les voreres
... del camí les pedres no puguis apartar...
Pots oferir una mirada quan en els ullets prims
les llàgrimes no puguis veure...
Imatge: Pardals
Text: Mercè Solé i Prado (publicat el 4 de mail de 2012)
Deixa'm..
que amb la rialla trenqui el silenci de la nit.
Deixa'm pensar que el sol i el vent
m'acompanyaran en el meu llarg caminar,
deixa'm... deixa'm pensar que la gent sap estimar...
Imatge i text Mercè Solé i Prado (enviat el 12 de maig de 2012)
que creixen envoltats d'ombres, cal vèncer l'ombra
de les ombres, cal tallar la falsa il·lusió per cercar
la terra bona, cal ser llum petita i creure que
Imatge i text Mercè Solé i Prado (enviat el 12-5-2012)
Cor malaguanyat et reca a dintre l'ombra de la tristesa,
desnonat ja de les portes del cel cerques llum al bell mig d'una vall d'ombres.
Per tu no hi ha més camí que el dels mots i voldries, però, seguir sent ingenu per ignorar que el món venera la carn i ofega l'ànima.
Cor malaguanyat, per les teues aurícules corren mars de solitud...
Maria Martínez Pérez (enviat el 16-5-2012)
Sota el refugi de la nit, paraules que es complementen, anhel d'una abraçada que anul·la la llunyania;
per tu pren sentit el dia ara que la nit el clou. Reminiscències de desig, afanys compartits i vans intents de comprendre la vida.
Incertesa de sobte diluïda.
Fotografia: Joan Cassini
Maria Martínez Pérez (enviat l'1-6-2012)
I jo que no sabia que era un dris.
Sent el primer que escric, sens afanys.
T'ho he d'agrair, amiga, amb l'intent d'antanys
d'un segon drís. Reptant l'univers sens fris.
Somniant, fent volar estels amb averanys de marisc.
Enric Sanç Ferandis (enviat el4-6-2012)
perdut en ses ulls color fusta, perdent-nos cullera endins.
Habitar son cos, vaixell
nàufrag d'enyors passats ni futurs, aturant-nos en l'instant.
Sempre ho dit [fressa] sóc un al·lot afortunat.
Enric Sanç Ferrandis (enviat el 4-6-2012)
SENTÈNCIA
Del teu rebuig pervers ha nascut l'exili, me'n vaig on no arribe ningú mai més...
L'aigua llaminera de la pell és avui cendra, llàgrimes de terra que s'escolen pel cos fins arribar a les arrels, m'allunye de tu, a poc a poc, pas a pas...
Ets qui viu i estima sota els dictats dels seus antepassats, un ésser vulgar intentant bastir d'història bella la por a la soledat. Ets un entre tants.
Maria Martínez Pérez (enviat l'11-6-2012)
De mesures extremes i dissonàncies inexplorades. Camí tortuós o drecera cap al cel.. De tu es nodreix la terra erma...
Són els teus ulls bressols de secrets mil·lenaris.
La nit nua cau en el sortilegi del teu esguard profund i, a poc a poc, es fon en l'abisme on es perden els límits de la vida i la mort.
Maria Martínez Pérez (enviat el 16-6-2012)
Si aquesta nit et quedes, et pregaré enardida escoltes aquest silenci que no és sinó la por a viure de qui ha estat mort massa temps. Deixa'm
transgredir el soliloqui
encés dels teus poemes decadents; amb la llavor dels nostres mots esclataran mil flors a l'hivern; els nostres diàlegs seran els estels que enlluernen el no-res...
Si aquesta nit et quedes...
(Fotografia: Art for Ever)
Maria Martínez Pérez (enviat el 18-7-2012)
Xiscla la terra aixeregada d'aigua, la nit és un llamp que espurneja la terra i sota el jou del vent caminen en renglera gotes desnonades
del cel...
Enceta la llàgrima camins de sal i angoixa, la lluna balla melodies de llum closa al bell mig d'un mar d'estels... El cos acull amb premura el bell bes de la humida
humanitat que recorda l'eternitat a la seua natura negada.
Maria Martínez Pérez (enviat el 21-10-2012)
Els teus llavis isolats són la benedicció de l'aigua al desert, la llum que brilla al bell mig de la boira; l'explosió que fa nàixer la
vida.
Descabellada sinuositat que em fa vendre els sentits per tractar de llogar el teu cos, porta misteriosa que fa perdre la raó a qui la travessa.
Negada de seny vaig vers tu pas a pas, frec a frec...
Maria Martínez Pérez (enviat el 17-11-2012)
He cercat en la nit el teu cos erm com el peregrí exhaust cerca en la senda la llum pètria de son desig...
Fosc és l'anhel que no poden abastar els braços... Si el cel no beneeix nostre amor plantaré llavors en terra de sal, serà son fruit l'ona esclafida a la vora de la mar.
Serem sols dos estels perduts en la immensitat de l'univers.
Maria Martínez Pérez (enviat el 16-12-2012)
Morirà l'oreig en entrar fugisser a la cambra, eclipsat per la teua pell bruna il·luminada de raigs d'ivori.
A poc a poc serà consumit pel foc que ha encoratjat, inconscient potser del parany que l'ha dut a la mort.
Renaixerà el seu esperit transmutat en l'aigua serena de la teua rosada.
Maria Martínez Pérez (enviat el 30-3-2013)
Els teus mots són la terra que acull el meu esperit exiliat. Amb avidesa jo ensume el seu perfum profund mentre perceb amb deler el seu esclat a dintre meu.
Reminiscència de fonemes, caràcters que regolen per la pell, termes obscurs, versos que cerquen cadències, rimes que enlluernen estrofes...
A poc a poc em dissol en aquesta terra que crida el meu nom.
Maria Martínez (enviat el març de 2014)
mots que restaven oblidats dintre del meu cos .
Entinte nous hortizons amb néctars dels teus llavis
mentre enriquim les nostres ànimes juganeres.
Reescric als teus braços cançons pels dos .
Antoni Cànovas (Enviat el 8 de juny de 2011)